L’atleta sud-africà Van Niekerk es converteix en el futur Usain Bolt guanyant l’or als 400 metres

Wayde Van Niekerk ha guanyat els 400 metres i ha polvoritzat el mite de l’exatleta Michael Johnson, que comentava la jornada d’atletisme a la BBC britànica. 51 segons per poder reaccionar. 8 menys que el seu 43.18 de la Copa del Món de Sevilla el 1999, que va rebaixar-se fins als 43.03. “Ha sigut una massacre. Senzillament ha esborrat els seus rivals. Mai havia vist una cosa semblant”, va dir l’estadunidenc Johnson. Era la postura natural davant l’actuació del de Ciutat del Cap, de 24 anys, en una final en què els tres medallistes van córrer per sota dels 44 segons per primer cop en la història de la modalitat.

El campió del Mundial de Pequín de l’any passat va ser millor que Kirani James, que defensava el títol de Londres 2012 i va acabar amb la plata, i LaShawn Merritt, medallista d’or en l’edició del 2008, que va ser tercer. El més ràpid entre els més ràpids, en la cursa més fugaç. I amb el valor afegit d’haver-ho aconseguit des del carril vuit, una ubicació poc habitual per als esportistes que acaben al capdamunt del podi. Van Niekerk va veure’s relegat a la zona exterior de la pista després d’una fase de classificació fluixa, en què va firmar un lent 45.26. Sense tenir cap referència dels rivals, que sortien molt enrere per la posició de sortida -feta per compensar la constitució ovalada del traçat-, el sud-africà es va dedicar a volar en una de les proves més dures de tot l’atletisme. La distància, en terra de ningú entre les disciplines curtes i les que s’acosten a un format gairebé de marató, obliga els corredors a no poder gestionar els temps i protagonitzar un esprint llarg, agònic.

“Pensava que algú m’atrapava al final, perquè sentia que estava excessivament sol i això no és normal. Em preguntava què estava passant durant l’última recta. Això m’ha motivat i ha fet que ho donés tot”, va comentar el campió, que va saber trobar el seu punt d’inflexió en una aparent adversitat, mantenint sempre els 12 metres que separen els starting [l’eina d’alumini on els atletes situen els seus peus en el punt de sortida] del setè i vuitè. Van Niekerk va completar els primers 100 metres en 10.7 segons, un registre semblant als altres parcials: 9.8, 10.5 i 12’’. “És possible que hagi corregut més ràpid els segons 200 que els primers. Aquest últim tram és extraordinari”, apuntava Johnson.

Ana Sophia Botta, l’artífex del guardó

El crac olímpic recull en forma d’elogis de mig planeta una tasca de sacrifici d’anys, planejada per Ana Sophia Botta, la seva entrenadora, una besàvia de 74 anys que va apostar per ell el 2012, quan va ingressar a la Universitat de l’Estat Lliure de Sud-àfrica. “Vaig veure el seu potencial i volia explotar-lo. Juntament amb els seus pares, vam establir un full de ruta. No volíem forçar-lo físicament. Primer havia de recuperar-se de lesions i molèsties als isquiotibials i tonificar-se”, explica al diari City Press africà Tannie Ans, responsable del grup d’atletisme del centre. La també exesportista, poc ortodoxa, va decidir que van Niekerk deixés els 200 metres (havia sigut campió nacional el 2011) i s’especialitzés en els 400, on sí que podria ser una referència.

El nou ídol

En només sis anys, des del seu triomf al campionat sud-africà del 2013, l’atleta s’ha forjat un nom a base d’arguments inapel·lables que ja amenaça d’eclipsar els grans genis de l’actual panorama. “És molt jove. Però, ara què? Què més pot fer? ¿Baixarà dels 43 segons? És una cosa que jo vaig pensar que podia fer, però em vaig adonar que era impossible. Usain Bolt es retirarà aviat i ell podria ser la nostra nova estrella”, admet l’exatleta Johnson, fent una metafòrica reverència i contextualitzant la seva gesta. El jamaicà, rei absolut fins que decideixi penjar les botes oficialment, va ser un altre dels que van acabar rendits als peus de Van Niekerk. En penjar-se un nou or, el tres vegades campió olímpic de 100 metres de manera consecutiva va aturar-se durant la seva volta d’honor a l’estadi per anar a la zona mixta i felicitar-lo. “Estic molt orgullós d’ell. Quan va venir a Jamaica li vaig dir que era l’únic que podia batre el rècord”, va dir Bolt, tractant-lo ja de tu a tu.